Des de que es guarda memòria a Vistabella, quan les
famílies seuen a la vora del foc a les nits interminables i fredes de l’hivern,
els vells entretenen la vetllada amb succeïts, llegendes i contalles. Normalment,
la conversa acaba derivant cap a temes més mistèrics, sempre hi ha qui explica
la llegenda de l’avenc de Penyagolosa.
Sembla ser que l’ombra de la nit és poderosa, més
encara a l’hivern. Potser és per això que al seu recer les presències del món
que no es veu es materialitzen en éssers reals. Aleshores, les ànimes més
pusil·lànimes es corprenen i el rastre de la llegenda de l’avenç queda marcat a
foc al fons del cervell de tots aquells que habiten al voltant de Penyagolosa.
I açò, direu que potser és o potser no és. La veritat
és que els vells sempre diuen que ells no ho han vist mai. però no és menys cert
que sempre hi ha algú que ho torna a comentar. Per sí o per no, jo et faig la
contalla que, si fa o no fa, podria anar haver anat així.
24
de juny de 1864
La nit havia passat lleu com un sospir, no debades
era, segons deien els vells, la més curta de tot l’any. Arcadi “el Negre” sabia
que era curta, totes les de l’estiu ho eren; però no era capaç d’afirmar si era
la més curta o n’hi havia d’altres més curtes. Ell sols podia afirmar que havia
estat una nit rebolicada, plena de somnis i visions estrafolàries tal com
acostumaven a ser-ho totes les nits de sant Joan. Si més no, així ho eren per
ell.
Per més que havia anat a punta de dia a la Font del
Prat a rentar-se tot el cos, no s’havia pogut traure de la pell aquell to negrenc
del polsim de la carbonera. Tampoc no s’havia pogut desempallegar de les restes
de son mal dormida que portava enganxades als plecs de l’ànima. Per això,
s’havia fet el propòsit de caminar fins al santuari de Sant Joan de Penyagolosa
per acabar d’espavilar-se al llarg del camí i, agafat de la cua del matxo,
caminava d’esma per pinars i llomes. Sols en aplegar a les envistes de Sant
Joan, el volteig joiós de la campana del santuari va traure Arcadi “el Negre”
de les seues cabòries. Per més que a ell aquelles concentracions de gent no
deixaven d’atorrollar-lo, va amollar-se de la cua del matxo i va passar a
conduir-lo del ronsal ert i lleuger. Es va encasquetar el barret ornat amb la flor
del saüc i va entrar al santuari amb el posat seriós que adoptaven masovers i
pastors quan aplegaven a qualsevol reunió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada